Tornar a les Rambles

Tornar a les Rambles

Feia temps que no anava a les Rambles. Sentia que hi volia anar, que hi havia d’anar, que havia de tornar-me a connectar amb elles i amb la vivesa que sempre ha tingut aquest espai de la ciutat, tant per als barcelonins com per a molts dels visitants que rebem al llarg de l’any. Em pesava el record del terrible atemptat terrorista del 17 d’agost, quan tantes persones hi van morir o bé hi quedaren ferides.

Finalment hi vaig baixar: era un dissabte d’aquella tardor tan solejada que vam tenir l’any passat, el 2017. Vaig sortir, com tantes altres vegades, de l’estació del metro de Plaça Catalunya, per les escales mecàniques que desemboquen justament a la part superior de la Rambla, al costat de la font de Canaletes. Els records retrunyien en la meva ment, barrejant-se entre ells, malgrat que alguns pertanyien a la meva infància, d’altres a la meva joventut i encara uns altres a la meva vida adulta, els més antics amb els més recents, com si tots volguessin tenir un paper principal.

Més que un passeig, aquest cop va ser com una mena de peregrinació laica. Vaig recórrer tota la Rambla, des de la font de Canaletes fins a l’estàtua de Colom, ja en la zona del Port Vell. Cada indret em portava els seus records i present i passat s’entrellaçaven.

A la font de Canaletes hi trobem sempre algú que beu d’algun dels seus brocs, fent honor a la llegenda que diu que qui beu aigua de Canaletes tornarà a Barcelona. I també aquesta font és famosa per un altre motiu, ja que tradicionalment ha estat el lloc on es reunien els seguidors del Barça després de vèncer en un partit important. Es baixava des del camp de futbol de Les Corts o del Camp Nou per a festejar l’esdeveniment o bé per a discutir-hi les jugades més polèmiques. Es tractava d’una festa, si el resultat era bo (algun cop jo també hi havia baixat amb algun amic o una amiga), o bé d’una espècie de tertúlia de masses al carrer, feta a l’aire lliure, en un lloc cèntric i emblemàtic de la ciutat.

Font de Canaletes -Rambles de Barcelona

Actualment, tinc la impressió que, amb l’expansió de la televisió, internet i les xarxes socials, el paper d’aquesta font com aglutinador dels afeccionats del Barça s’ha vist limitat, però la font de Canaletes segueix sent un lloc singular de la ciutat, que no pot deixar-se de visitar i de provar la seva aigua.

La font, a més, dona nom a aquest primer tram de les Rambles, que anomenem Rambla de Canaletes. En ella hi podem veure també molts quioscos que anteriorment es dedicaven sobretot a vendre diaris i revistes, així com postals de Barcelona, i ara basen el seu negoci en exposar i vendre tota classe de records de la ciutat, sigui en forma de llibres de fotos, postals, bufandes, ceràmiques i altres objectes. Lapuixança del turisme i el canvi en les formes de vida fan que el paisatge, en aquest cas urbà, es vagi modificant.

Continuo el meu passeig Rambla avall i em trobo amb la Rambla dels Estudis, nomenada així perquè en aquesta zona es trobava l’antic Estudi General o Universitat, universitat que es va fundar el 1558, en fusionar-se l’Estudi General de Medicina i Arts creat el 1402 i l’Estudi General de Barcelona fundat el 1450. Aquesta universitat va viure la seva edat d’or durant la segona meitat del segle XVI i és l’antecedent de l’actual Universitat de Barcelona. No obstant, i com a resultat de la guerra de successió a la monarquia espanyola, va ser tancada en 1715 pel rei Felip V i el seu edifici convertit en una caserna militar, i la universitat va ser traslladada a la població de Cervera. Ja no queden vestigis arquitectònics d’aquesta antiga universitat barcelonina, però el seu record es conserva a través del nom d’aquesta part de la Rambla.

Per altra banda, aquesta Rambla dels Estudis també és coneguda com a rambla dels ocells ja que, en les seves immediacions, s’hi trobava l’antic mercat dels ocells. Aquesta era una zona que, de petita, m’agradava molt, perquè era molt alegre sentir cantar els ocells i poder veure alguns altres animalets en les seves gàbies. Però, és clar, els temps canvien i les sensibilitats també: actualment ens sembla poc higiènic tenir a tants animals exposats en una via tan concorreguda i tampoc ens sembla ètic contemplar els animals tancats a les gàbies i exposats tot el dia a la curiositat i al brogit dels visitants.

Dintre d’aquest tram de la Rambla hi podem veure alguns edificis interessants, com l’Acadèmia de les Ciències i Arts, construït el 1883 segon l’anomenat estil progressista. L’Acadèmia va ser fundada el 1764 com a societat literària, per tal de pal·liar d’alguna manera l’absència de la universitat clausurada el 1715. Pel que sembla, al llarg del temps ha canviat diverses vegades de nom, però sempre ha estat relacionada amb els estudis científics.

Façana de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts-Rambles de Barcelona

Respecte a aquest edifici de l’Acadèmia tinc un record associat a la meva mare, de quan, canviant el camí habitual de tornada de l’escola a casa, passàvem per aquest tram de les Rambles procedents del carrer del Carme, i m’explicava l’important que havia estat l’Acadèmia en el desenvolupament científic de Barcelona i de Catalunya. Un científic barceloní que ella havia conegut abans de la Guerra, el Dr. Eduard Fontseré (1870-1970), meteoròleg, astrònom i sismòleg, havia estat una eminència en les seves especialitats i havia fundat i dirigit el Servei Meteorològic de Catalunya durant divuit anys (del 1921 al 1939). Segons

em deia, també havia organitzat i presidit el Servei Horari Oficial, que fixa l’hora oficial de la ciutat de Barcelona.

Si t’hi fixes bé, en la façana de l’edifici hi veiem un rellotge amb la frase “horario oficial”. Ella m’explicava que el Dr. Fontseré, aleshores ja molt gran (tindria per aquella època entre 80 i 85 anys) anava cada dia a l’Acadèmia per a fixar l’hora oficial de Barcelona; a mi això em fascinava i jo no acabava d’entendre, donada la meva edat, què feia exactament el Dr. Fontseré per tal de fixar l’hora de la ciutat: seria que s’abocava per una finestra de la façana de l’edifici per tal de col·locar bé les sagetes del rellotge perquè així assenyalessin l’hora exacta de Barcelona? Com era que un senyor tan important i amb la seva edat ja madura hagués d’anar cada dia a la Rambla per a fer aquesta arriscada operació? Realment el Dr. Fontseré era per a mi una persona molt important i molt treballadora; en això no estava gens equivocada, ja que més tard vaig saber que també havia projectat i fundat l’Observatori Fabra, situat a la serra de Collserola, molt prop del Tibidabo, i que havia tingut una dilatada vida, ja que va morir als 100 anys i 6 mesos.

Continuo el meu passeig i ja sóc al següent tram de les Rambles, que és la Rambla de les Flors. Es la part amb més color del passeig, plena de quioscos per vendre flors i plantes, la qual cosa li dona un ambient molt especial.

També en aquest tram s’hi troba el mercat de Sant Josep, popularment nomenat la Boqueria, molt concorregut tant pels barcelonins, que venen des de diferents barris de la ciutat a fer les seves compres, com pels turistes, que volen conèixer-lo. Quasi davant d’aquest mercat, en un espai del passeig central nomenat Pla de l’Os, s’hi va instal·lar ja fa molts anys un mosaic dissenyat per l’artista barceloní Joan Miró (1893-1983). El mosaic va ser un regal que Miró va fer a la ciutat de Barcelona, com també ho fou el que presideix l’entrada a l’aeroport del Prat-Barcelona; la seva idea era que ambdós mosaics, de disseny i colors molt alegres, donessin la

benvinguda a la ciutat a totes les persones que hi arribaven amb vaixell, el de les Rambles, o amb avió, el de l’aeroport. Lamentablement, el mosaic del Pla de l’Os es va fer tristament cèlebre l’agost de 2017 arran de l’atemptat terrorista que vam patir turistes i barcelonins, ja que és el lloc on es va aturar la camioneta que, irrompent des del cap de munt del passeig, havia produït tants atropellaments i on es van acumular en els dies posteriors a l’atemptat la majoria dels rams de flors d’homenatge a les víctimes. No obstant, el missatge de Miró segueix dempeus: Barcelona és una ciutat oberta al món i els barcelonins rebem amb il·lusió les persones que desitgen visitar o instal·lar-se en la nostra ciutat. Fins i tot el dia que jo vaig passar pel Pla de l’Os hi vaig veure un ram de flors acabat de dipositar: serà que volem demostrar que l’amor i la raó sempre acaben guanyant a la força?

Encara commoguda per la presència en aquest lloc, segueixo el meu periple i em trobo ja a la Rambla de Caputxins o del Centre. L’edifici més important d’aquest tram és el Gran Teatre del Liceu.

De la meva infància en tinc pocs records lligats al Liceu, més enllà dels passejos familiars per les Rambles i de contemplar-ne la seva façana. La nostra economia familiar no estava a l’alçada en aquella època del que es

requeria per accedir-hi i tampoc hi havia tradició en la meva família de fer- ho. Quan finalment hi vaig entrar per a presenciar-hi alguns dels seus espectacles, jo era ja una persona adulta i hi anava amb amics. De tota manera sempre he estat molt conscient de que el Liceu era una institució cultural de primer ordre.

Tinc entès que l’afició a l’òpera a Barcelona va començar a principis del segle XVIII durant l’estança de l’arxiduc Carles d’Àustria, pretendent de la corona espanyola durant la Guerra de Successió. A imitació de Viena, la seva ciutat natal, ell volia fer de Barcelona una cort europea, i encara que l’arxiduc va marxar el 1715, l’afició a l’òpera ja havia pres en la població barcelonina i no solament en la burgesia de la ciutat sinó també en una part de les classes populars.

Malgrat que al principi les primeres representacions operístiques es van realitzar al Teatre Principal, a la part final de les Rambles i més tard al nomenat Teatre de Montsió o Teatre del Liceu de Montsió, situat en un antic convent que hi havia per la zona que ara anomenem del Portal de l’Angel, a les primeries del segle XIX ja es va veure la necessitat de construir un nou teatre i es va aconseguir la compra d’un edifici que es trobava a la part central de les Rambles. Els diners per a l’adquisició d’aquest edifici, la seva demolició i la construcció del nou teatre els van aconseguir mitjançant la subscripció d’accions d’una societat mercantil creada ad hoc; així, els accionistes obtenien, a canvi de les seves aportacions econòmiques, el dret d’ús a perpetuïtat d’algunes llotges i butaques de platea del futur teatre. Per això, el Liceu va ser, en els seus inicis, una societat mercantil formada pels seus accionistes i no un teatre d’òpera creat per la monarquia, com era habitual en altres ciutats europees. Les obres van durar dos anys, entre 1845 i 1847, i en el moment de la seva inauguració, fou el teatre més gran d’Europa, amb capacitat per a més de 3.000 espectadors. El Liceu atreia molta gent i era lloc de reunió,

no solament de la burgesia, sinó també de molts melòmans d’extracció no tan rica, que s’acomodaven en els pisos més alts.

No obstant, la vida del Liceu no ha estat mai fàcil. Ja el 1861 va sofrir el seu primer incendi, sembla que a conseqüència d’un llum d’oli mal apagat. Per sort, de la seva destrucció se’n van poder salvar algunes estructures i

el teatre va poder ser reconstruït i reobert un any després. A partir d’aleshores el Liceu es va consolidar com un gran teatre d’òpera i dansa, situació que es va mantenir al llarg de tot el darrer terç del segle XIX i primer terç del segle XX. Al Liceu no s’hi anava només a veure òpera i dansa, sinó, cosa molt important a l’època, a fer-se veure, sobretot si s’ocupaven butaques de platea o a les llotges inferiors. Eren moments d’ostentació de la burgesia industrial barcelonina i no en va els espectacles es realitzaven sense apagar els llums de la sala.

Després d’una època d’inestabilitat econòmica i política, coincident amb la II República, la Guerra civil i la Postguerra, el Liceu va poder remuntar la situació ja a finals dels anys 40 o principis dels 50. Després de la crisi econòmica dels 70 i ja amb la democràcia restablerta a Espanya, es va constituir el Consorcio del Gran Teatro del Liceo (1981), format inicialment per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i la Societat del Gran Teatre del Liceu (societat privada que procedia de l’època de la construcció del teatre), al qual després es van sumar la Diputació de Barcelona i el Ministeri de Cultura d’Espanya. Es va fer aleshores una intensa remodelació de la gestió i de la programació del teatre, aquest va deixar de ser un aparador social i es va centrar més en la seva funció de producció musical i cultural, com demanaven els temps.

Però encara havia de sofrir un nou ensurt: l’incendi del 31 de gener de 1994, quan dos operaris treballaven en la reparació del teló d’acer que havia d’impedir que un possible foc passés de l’escenari a la sala. Recordo que aquell dia vaig estar molt pendent de la televisió i de la ràdio, que ens anaven informant dels lents treballs de lluita contra el foc i la extinció. Els danys van ser quantiosos i es va haver de reconstruir bona part del teatre i es va aprofitar l’avinentesa per a ampliar-lo, cosa que ja era necessària per a un equipament de la seva importància. Les institucions públiques que formaven el Consorcio del Gran Teatro del Liceo van acordar que el teatre seria reconstruït on ja estava i tal com era, però afegint-hi una sèrie de millores que es van considerar indispensables. L’antiga Sociedad del Gran Teatro del Liceo, no sense certa resistència, va cedir la propietat del teatre a les administracions públiques i es va crear aleshores la Fundación del Gran Teatro del Liceo. El Liceu seria finalment de titularitat pública, i una àmplia campanya de captació de recursos econòmics va aconseguir la

participació de moltes empreses i entitats privades, que van exercir com a mecenes i patrocinadors i van contribuir a la reconstrucció del teatre; finalment, la meitat aproximadament del pressupost d’aquesta reconstrucció va procedir de recursos privats. Les obres van finalitzar el 1999, cinc anys després de l’incendi. Ara, el Liceu és una institució pública; el Liceu, ara, és de tots.

Façana del Gran Teatre Liceu-Rambles Barcelona-Barcelona

I ja estic arribant al final de la Rambla, a aquest tram que anomenem Rambla de Santa Mònica i que desemboca a la Porta de la Pau, amb l’estàtua de Cristòfor Colom al centre, i al Port Vell. Aquí els records dels meus passejos amb el pare per la Rambla i fins a l’Estació Marítima m’inunden el cor i el pensament. Era com un passeig ritual que fèiem regularment diversos cops a l’any sempre que fes bo. Sortíem de casa, del carrer d’Urgell, i per la Gran Via i el carrer Pelai agafàvem les Rambles, i, tot xino-xano, arribàvem al Port, al lloc d’on surten les nomenades golondrinas, i, girant a la dreta, anàvem fins a l’estació marítima, que aleshores es trobava un xic més a prop del que és ara actualment. En

aquella època (estic parlant dels anys 50) dita estació tenia un trànsit important, sobretot de vaixells de passatgers que anaven a diversos ports d’Itàlia o de l’Amèrica Llatina, el més important dels quals era Buenos Aires. A mi m’encantava veure entrar o sortir un vaixell; era tota una cerimònia, pausada, com cal per a un vaixell, amb molta gent a coberta, saludant alegrement els familiars o amics que els havien anat a rebre, o bé acomiadant-se d’ells i de la ciutat, potser amb un cert gest melancòlic. Com que l’operació d’entrada i sortida d’un port és sempre lenta, ens hi passàvem una bona estona, cosa que ens servia també per a refer-nos del passeig realitzat fins arribar-hi (potser uns tres quarts d’hora) i per a agafar forces per a fer el camí de tornada a casa, que també fèiem a peu. Era un passeig de luxe, que reservàvem per a quan teníem el temps suficient i el dia era bo i estable per a caminar.

Un altre record familiar que tinc del port té a veure amb la passejada amb golondrina (el nom de golondrina s’ha conservat en castellà, malgrat que la traducció del mot al català seria el d’oreneta) que acostumàvem a fer els pares, la meva germana i jo a principis d’estiu, quan la temperatura era més agradable per a donar un tomb per les aigües del port.

En canvi, jo mai havia pujat al monument a Colom (crec que al meu pare li feia una certa basarda de pujar-hi en un ascensor tant tancat), però aquesta tardor del 2017 ho vaig fer. Casualment aquest dia no hi havia cua i vaig pujar-hi sola, només acompanyada per l’ascensorista. La vista des de dalt valia la pena. Des d’allà, albirava la part de baix de la Rambla de Santa Mònica per la qual acabava de passar, tota poblada, així com la resta del passeig, pels típics plàtans d’ombra. Mirant cap al Port Vell, veia també la Rambla de Mar,la passarel·la construïda sobre aigües del port amb ocasió dels Jocs Olímpics del 1992, amb la silueta del hotel Wella al fons i algunes golondrines en primer terme. Veia també des de dalt la terminal dels vaixells que van a les Illes Balears, les antigues Drassanes, avui convertides en Museu Marítim i el començament del Moll de la Fusta.

Les Rambles de Barcelona vistes des del Monument a Colon-Barcelona

Tot un món el del Port Vell d’avui, que guarda encara molts records de la meva infància, però que s’obre també al món i a l’espai obert del mar i del futur. Estava allà palplantada i em costava de donar per acabat el meu passeig.

Després de baixar del monument a Colom, vaig anar un moment fins al Moll de la Fusta, tan diferent avui de com era abans, però al final vaig decidir que aquest moll i tota la façana litoral de Barcelona bé es mereixien un altre passeig i un post a part.

PD:

Aquest text es complementa amb una Galeria de Fotos homònima. Des d’aquí pots accedir a veure les imatges que il·lustren el que he escrit i que t’ajudaran a guiar-te.

Pots compartir amb els teus amics el que escric:

Share on facebook
Share on whatsapp

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *