No sé si perquè vaig néixer en plena tardor, a mi és l’estació de l’any que més m’agrada. Tant ella com la primavera són dues estacions suaus, sense excessos de fred ni de calor.

Tornem de l’estiu i del seu esclat de llum i de temperatura i ens anem submergint en un altre aire, un xic més fresc, i en una altra temperatura, més suau.

Després de les vacances retrobem una vida d’alguna manera més rutinària, més de ciutat. El dia ha començat a fer-se més curt, i la nit, un xic més llarga. Quan estudiava, era l’hora de tornar a l’escola, al institut o a la universitat. Era temps de retrobar els amics i els companys i d’iniciar un nou curs. Quan treballava, ja portava unes setmanes de retorn a la feina però era també el moment d’elaborar nous projectes, reprendre moltes activitats i iniciar-ne de noves.

Per als barcelonins, les festes de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona, marquen el inici de la nostra tardor, i aquest any 2020 no ha estat una excepció, malgrat que l’hem viscuda, a causa del coronavirus, d’una forma bastant diferent a la d’altres anys.

Un altre fet que caracteritza la tardor és la inestabilitat meteorològica. Al principi, sobretot, hi ha dies gairebé estiuencs i d’altres en què es produeix un terrabastall i comencen les pluges i les tempestes, de vegades amb uns efectes nefastos per a pobles i ciutats, com va passar el 25 de setembre de 1962 a Rubí, a Terrassa i altres poblacions catalanes. Recordo que faltava poc perquè jo comencés el primer curs a la Facultat de Filosofia i Lletres i complís disset anys. El gruix de la família encara era al Masnou fent vacances i la meva mare i jo havíem baixat a Barcelona perquè jo havia de fer uns exàmens de Magisteri, carrera que vaig estudiar per lliure. A conseqüència dels aiguats, van quedar interrompudes algunes carreteres i línies ferroviàries, així com les comunicacions per telèfon i telègraf i no ens podíem comunicar amb la resta de la família. Qui m’havia de dir aleshores que molts anys després, el 1981, aniria a treballar a Rubí com a psicòloga, en un incipient centre de salut mental creat per l’Ajuntament de la població. Allà hi he treballat finalment durant trenta anys, fins que a finals del 2010 em vaig jubilar i he pogut constatar abastament que el record d’aquella riuada, en què van morir un bon nombre de rubinencs, encara està molt viu a la ciutat, fins al punt que un dels seus barris, el que es va construir per a acollir moltes famílies que havien perdut la seva llar, així com l’escola pública que hi ha en ell, porten el nom de “25 de setembre”. Van ser dies de dol a Rubí i a Terrassa, però també dies de solidaritat entre veïns i gent vinguda d’altres indrets per tal d’ajudar, així com d’una ferma voluntat de reconstrucció col·lectiva. Hi ha fets que marquen un poble i aquest en va ser un de molt fort.

Però la resta de la tardor passa habitualment d’una forma més tranquil·la. Al carrer d’Urgell, a Barcelona, on vaig viure la meva infància, adolescència i primers anys de joventut, l’arbrat dominant eren els plàtans d’ombra i era un gust contemplar com les fulles s’anaven esgrogueint i més tard caient fins que l’arbre quedava ben nu a les entrades de l’hivern. Nosaltres vivíem en un primer pis, per sobre del principal, i teníem les copes dels arbres ben davant nostre i a mi m’encantava de contemplar com anaven canviant el seu aspecte a mesura que passaven els dies. Recordo també que, quan feia el Batxillerat, va haver-hi uns anys que hi havia restriccions d’electricitat i aquesta no tornava a casa fins que ja era bastant fosc; quan jo tornava de l’Institut, encara no hi havia llum i jo ho aprofitava per gaudir de l’espectacle un xic llunyà de la posta de sol (o del seu reflex en les cases properes) tot berenant. Era una curta estona que a mi em feia feliç i una justa recompensa després de tot el dia a l’Institut i abans de posar-me a fer els deures per al dia següent.

Aquesta festa, com ara, s’esdevenia el dia 1 de novembre, però no venia sola, sinó que, en aquell temps, al dia següent, el 2 de novembre, es celebrava el Dia dels Morts, en què era costum d’anar als cementiris i portar flors als familiars difunts, o sigui, que enllaçaves una amb l’altra i segons com vingués el cap de setmana, podies fruir de tres dies de descans. Quan arribava, ja feia setmanes que al carrer hi havia unes petites barraques on es torraven les castanyes i es coïen els moniatos típics d’aquesta diada i de tant en tant en compràvem.

A la meva germana i a mi ens agradaven molt, però quan arribava la festa de Tots Sants, les torràvem a casa en una paella vella que el meu pare havia foradat per a coure-les millor i també preparàvem els moniatos, em sembla que a la brasa d’un foc de carbó. Però el millor de la festa eren els panellets, que de vegades compràvem a la pastisseria o d’altres vegades els preparàvem a casa. Recordo que els de pinyons i els de coco eren els que més ens agradaven. 

…però aquesta es segueix mantenint com una festa molt arrelada en la nostra comunitat. A mi m’agradava i em segueix agradant aquest recolliment dels dies de tardor, constatar que el dia és cada cop més curt i la nit més llarga, aquest replegament en el caliu de la llar, en família o amb amics.

Per a mi, un altre al·licient de la tardor era el dia del meu aniversari, el 20 de novembre. Hi havia un dinar especial, sobretot si s’esqueia en diumenge, i el meu pare llegia una poesia que havia compost especialment per a la ocasió, com feia per a cadascun dels sants i aniversaris de la família, i, evidentment, un regal.

A primers de desembre hi havia una altra festa a celebrar, el dia de la Immaculada Concepció, que s’esdevenia el 8 de desembre, que aleshores coincidia amb el Dia de la Mare.

I a poc a poc ens anàvem acostant cap al solstici d’hivern. Recordo que, durant molts anys, rebíem un regal de la Maria Luisa, una cosina nostra que vivia a Dinamarca. Generalment, ens enviava un calendari d’advent on cada dia havies d’obrir una porta o una finestra on hi havia dibuixada una sorpresa. A la meva germana i a mi ens feia molta il·lusió de rebre aquest regal perquè aleshores al nostre país no hi havia cap tradició dels calendaris d’advent. Finalment arribàvem al solstici d’hivern i començava la dinàmica de les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis.

I em segueix agradant la tardor. Sempre torno de l’estiu amb noves idees i nous projectes, uns més factibles que d’altres, però projectes al cap i a la fi. Torno de les vacances amb empenta.

Aquest any 2020 he hagut de batallar amb l’organització de les meves activitats, a causa del coronavirus. He limitat les presencials i he augmentat les que puc fer online. El cas és no avorrir-se i estar activa. 

Abans ja hem parlat de les castanyes i dels moniatos, però també podríem parlar dels bolets, una altra menja típica de la tardor. Jo mai he anat a collir-ne, però em sembla que és una activitat ben entretinguda i agradable, sempre que hi vagis amb algú que ja en sigui expert, donat que és necessari conèixer-los bé, per a no confondre’ns amb els que són tòxics. Però també pots comprar-los en algunes botigues de comestibles o en els mercats municipals.

A casa dels meus pares compràvem de tant en tant rovellons i , un cop ben netejats, els fregíem amb una picada d’all i julivert. Aquest any, una amiga meva que viu al Berguedà em va anar a collir al bosc (deurien ser dels primerencs) i em va enviar aquestes dues fotos: abans de coure’ls i després de coure’ls.

Foto feta per Montse Samarra

Si vols provar un plat ben propi de la tardor, t’envio aquesta recepta que he extret d’un llibre que s’anomena Sabores, molt conegut a l’època en que jo vaig començar a cuinar en la dècada de 1970.