RECORD DE MARTIGNY I DELS GOSSOS SANTBERNAT

Fa uns anys vaig anar a Martigny (Suïssa) per tal de visitar una fundació d’art molt important que s’anomena Fondation Pierre Gianadda. Era una visita que molta gent m’havia recomanat. Així doncs, vaig arribar-hi en tren des de Ginebra i ja a l’estació de Martigny vaig prendre un autobús urbà que em va portar a la Fundació.

El que jo no sabia, quan hi vaig anar, és que Martigny tingués tanta història. Va ser primer un oppidum o vicus de la tribu celta dels veragres, coneguda sota el nom de Octodure. Aquesta població va ser conquistada pels romans en els anys 57-56 a C i seguidament incorporada a l’Imperi romà. L’emperador Claudi I hi va fundar l’any 47 a C una vil·la romana, a la qual va donar el nom de Forum Claudii Augusti, que més tard va canviar pel de Forum Claudii Vallensium. Per als romans, la seva posició a la vora d’un riu Roine (o Ròdan) encara modest i en un encreuament de camins que la comunicava amb el nord d’Itàlia i amb el sudest de França, resultava summament estratègica , ja que els obria l’accés cap a les regions alpines i fins i tot transalpines. Martigny, en efecte, està situat en una amplia val rodejada d’altres muntanyes i jo, contemplant aquell paisatge, ja em figurava les legions romanes desplaçant-se per aquells paratges i als celtes veragres, resistint-se als romans tant com podien.

En la actual Martigny, la Fundació Pierre Gianadda mereix ja per si mateixa el viatge. Tot en ella respira generositat, amor per la cultura i per l’art, així com respecte per la Naturalesa que l’envolta. Va ser fundada per Léonard Gianadda, enginyer, promotor immobiliari i mecenes, a la memòria del seu germà Pierre, mort en accident d’aviació als 38 anys.

L’edifici, molt original, està construït sobre un antic temple celta, la qual cosa ja ens parla sobre els orígens de Martigny. La Fundació és un important centre cultural, que inclou diverses exposicions permanents i també temporals, així com interessants concerts musicals. Per altra banda, als jardins del Museu hi podem trobar un parc d’escultures a l’aire lliure, algunes de les quals es van renovant, i que va ser la part de la Fundació a la que vaig dedicar més temps.

Escultures d’ovelles

als jardins de la Fondation Pierre Giannadda

Escultures modernes

Jardins de la Fondation Pierre Gianadda, a Martigny

Arbres i escultura

En jardins de la Fondation Pierre Gianadda, a Martigny

Altres escultures

als jardins de la Fondation Pierre Gianadda, a Martigny

Llac dels jardins

de la Fondation Pierre Gianadda

Més escultures

als jardins de la Fondation Pierre Gianadda, a Martigny

Però la major sorpresa me la vaig emportar quan, al sortir de la Fundació, vaig veure que molt a prop hi havia un centre dedicat a recordar la tasca dels famosos gossos santbernat, que tants rescats de muntanya havien fet per aquelles contrades quan no hi havia els mitjans moderns de què actualment disposem. El lloc s’anomenava “Musée et Chiens du Saint-Bernard” (Museu i Gossos del Sant-Bernat) i naturalment, si estava allà, no podia deixar de visitar-lo.

Era a finals d’agost i feia una calor molt forta, sobretot per a gossos de pèl llarg i acostumats a les muntanyes cobertes de neu. Una part de l’establiment em va semblar d’entrada com una residència de gossos o potser un petit centre d’entrenament. Però en aquell moment no n’hi havia gaires de gossos i no sé ben bé què hi feien els que hi havia, segur que haurien preferit d’estar en un lloc d’altitud més adequada per a ells., pensava jo. No obstant això, cadascun d’ells tenia un espai força gran per a ell, com per a descansar a l’ombra, i a més, aquests espais individuals tenien un accés directe a una zona d’aigua a la que podien anar a refrescar-se.

Diversos rètols del Museu ens advertien de la necessitat de no molestar els animals, cosa que, naturalment, no era la meva intenció de fer, però mai està de més d’informar-ne els visitants. Per suposat, jo no volia de cap manera molestar-los i, degut això, no els hi vaig fer cap fotografia, cosa que m’hagués agradat. Els gossos, no obstant, em miraven, això sí, com qui diu: – “Ja veus on em tenen, amb la calor que fa!”. Jo no sé si és que feien torns per tal de tenir el centre obert al públic, igual s’hi havia de passar cadascun una setmana –pensava jo- mentre la majoria dels seus companys estaven ben fresquets a l’alta muntanya; aquestes eren les meves reflexions i cabòries mentre visitava el centre.

Però, a part d’aquesta visita a la zona on estaven els gossos, l’edifici també tenia també una part museística molt interessant, ja que, mitjançant fotografies, textos i algun vídeo, ens explicava la història dels gossos santbernat i naturalment la relacionava amb la de l’Hospici del Gran Sant Bernat, on els monjos socorrien els que s’extraviaven o tenien algun accident a la muntanya. Així, a Martigny, vaig tenir ocasió de veure-hi un documental sobre el particular: recordo que s’hi explicava una anècdota que em va colpir, referida a la sensibilitat dels monjos, no solament respecte a les persones, sinó també en relació als animals. Es veu que una vegada, ja entrada la primavera, va haver-hi una nevada inesperada per les contrades properes a l’hospici i aquesta vegada va agafar d’improvís una bandada d’aus que havia iniciat la seva emigració estacional des del sud d’Europa cap al nord. Al veure els monjos que aquelles aus es trobaven en perill de mort ja que no estaven acostumades a tan baixes temperatures, van obrir totes les portes i finestres de l’hospici per tal de que les aus s’hi poguessin aixoplugar, cosa que els va salvar d’una mort segura. La vaig trobar una història molt bonica!

Ara que es parla tant de migracions humanes i de refugiats, quin exemple per a Europa el d’aquells monjos que van obrir la seva llar per acollir aquelles aus que s’havien vist sorpreses per una tempesta de neu! Sóc del parer de que qui tracta bé els animals tractarà bé també les persones i que, a l’inrevés, qui maltracta un animal també pot maltractar una persona.

No vaig voler marxar de Martigny sense un record d’aquella curta estada. A la botiga del museu hi vaig trobar un peluix que representa un cadell de gos santbernat, amb la seva petita bota de licor per ressuscitar a qui ho necessiti. El tinc a casa en un lloc destacat i cada dia em recordo dels viatgers que s’aventuraven per aquelles muntanyes.

Viatger, si vas a Martigny, pren-te un temps per visitar la Fundació Pierre Gianadda i el Museu dels Gossos Santbernat!

Es veu que una vegada, ja entrada la primavera, va haver-hi una nevada inesperada per les contrades properes a l’hospici i aquesta vegada va agafar d’improvís una bandada d’aus que havia iniciat la seva emigració estacional des del sud d’Europa cap al nord. Al veure els monjos que aquelles aus es trobaven en perill de mort ja que no estaven acostumades a tan baixes temperatures, van obrir totes les portes i finestres de l’hospici per tal de que les aus s’hi poguessin aixoplugar, cosa que els va salvar d’una mort segura. La vaig trobar una història molt bonica!

Pots compartir amb els teus amics el que escric:

Share on facebook
Share on whatsapp