EN TEMPS DE CONFINAMENT

EL PODER DEL PAISATGE INTERIOR

El canvi va ser brusc. Dos dies abans, el dissabte 14 de març, ens van avisar de que el dilluns següent, començaria el confinament domiciliari per a tots els que no desenvolupéssim treballs essencials, ni que haguéssim d’anar a cuidar un familiar gran o malalt. En el meu cas, que ja estic jubilada, això volia dir “res d’anar a gimnàs ni a ioga, res d’anar a la coral, res d’assistir a conferències, res d’excursions, res de trobar-me amb alguna amiga”.

El cap de setmana anterior encara havia estat fent fotografies al Parc de la Ciutadella de cara al post que ja estava a punt de publicar. En vista del confinament anunciat, vaig pensar que no era massa adient de publicar aquest post en un moment en que se’ns deia que els parcs i jardins de la ciutat quedarien tancats al públic a partir del dia 16 i fins a nou avís, quan jo precisament en el post incitava als meus lectors a visitar aquest parc i gaudir dels seus encants.

Però, mentre durés el confinament, què podia fer en el context del bloc? Potser podia parlar justament de l’experiència del confinament. Aquell dissabte em vaig atabalar una mica, sobretot perquè vaig estar tot el matí anant de bòlit comprant queviures i altres coses necessàries per a la casa. El primer que vaig fer va ser anar a comprar menjar suficient per al gat, que és molt llepafils amb el que li poses i que ara s’ha acostumat a menjar sempre de la mateixa marca i les altres no les accepta. I, després del gat, vaig pensar en el que necessitàvem les persones. O sigui, que dissabte va ser un dia de molta acció, i també amb moltes incògnites, perquè no sabíem exactament què podríem fer o què no podríem fer i, sobretot, quines botigues estarien obertes i quines no.

També era molt conscient de que una experiència com aquesta no l’havia viscuda mai, i l’únic que recordava de quelcom semblant eren les coses que els meus pares m’explicaven sobre les dificultats d’avituallament que van patir durant els anys de la guerra civil i dels primers anys de la postguerra. No era un record massa reconfortant, però pensava que si ells se’n havien sortit, jo també me’n sortiria, entre altres coses perquè tampoc estàvem en una situació de guerra, per sort.

Retrat dels meus pares, ja grans, al pati interior de la casa de Masnou. Pintat per la meva germana, Joaquina Gratacòs.

Vaig ser també molt conscient de que ja tinc una edat respectable i de que a aquesta edat, si t’infectes, sempre hi pot haver més complicacions que en el cas dels joves.

A la tarda vaig estar molt pendent de la televisió, però el diumenge ja em vaig prendre la situació amb una mica més de serenitat. M’ajuda el fet d’estar molt connectada a través de les xarxes socials. Rebo avisos, acudits, consells d’alimentació o altres. I, sobretot, em fa sentir unida a les meves amistats. La informació és molt important, però no ho és menys el sentit de l’humor, que ens fa relativitzar les circumstàncies que estem vivint.

El diumenge 15 vaig rebre un wapsap d’una amiga meva que ja coneixeu, la pintora Monse Pla, a la que vaig dedicar fa uns mesos un post en aquest bloc. (Per llegir-lo, fes clic aquí).

En ell m’envia una foto d’un dels seus quadres i el titula Mandales d’alegria i de pau. Em diu que té la intenció d’anar enviant fotografies d’aquests quadres que ella inclou en la categoria de mandales, amb l’esperança de fer més planera l’experiència per la qual estem passant cadascú de nosaltres. Ho vaig trobar una molt bona idea i així li vaig dir.

Mandala per l’Alegria i la Força (Montse Pla)

Per què els mandales? Com ella em va explicar en un correu posterior, la idea li va venir d’una vegada que una amiga li digué: “els teus quadres són com mandales, talismans.” “Mandala – tal com em diu Monse Pla – es una paraula que ve del sànscrit i representa la unió de la nostra pròpia essència, de la terra que som amb la nostra ànima. Sublima els sentiments d’amor, fortalesa, esperança, desig, harmonia, imaginació, ordre, optimisme…representat tot amb un gran nombre de colors, que són energia.”

Des d’aleshores cada dia me’n envia un de diferent, però tots ells porten en el seu títol la paraula mandala. Us en incloc aquí alguns dels que més m’han agradat o inspirat.

Mandala per a l’Esperança (Montse Pla)

Mandala per Unir Cel i Terra (Montse Pla)

Mandala Viatge a la Subtilitat (Montse Pla)

Rebre aquests mandales em remet a pensar en el valor terapèutic de l’art i de la comunicació, en el fet de que una obra d’art pot influir en l’estat d’ànim d’una persona i en les seves fantasies, que poden ser catastròfiques o bé alliberadores.

Per altra banda, tots tenim els nostres paisatges interiors, que plasmen sovint records d’infantesa o bé experiències posteriors que d’alguna manera o una altra ens han marcat.

Val la pena que els guardem aquests paisatges interiors. Son una riquesa viscuda que ningú ens pot arrabassar i que generalment ens produeixen un sentiment de plenitud, un moment de felicitat. Alguns els guardem només en la nostra memòria, d’altres han quedat en forma de fotografia o de quadre i els tenim a casa exposats, sigui en àlbums de fotografies o bé penjats a la paret.

Arran del confinament, em recordo de quan, de petita, em posava malalta i no em trobava bé. El meu pare era molt patidor i sempre es preocupava molt quan una de les seves filles emmalaltia; per sort, la meva mare era més optimista i sempre tenia algun remei casolà per alleugerir-nos el malestar i posava també una punta d’humor a la situació, cosa que la feia més suportable. El meu oncle, el germà del meu pare, era el metge de la família i era qui ens venia a visitar quan no ens trobàvem bé. La seva visita, a part del diagnòstic i el tractament a fer, aportava serenitat i confiança. I també acostumava a dir aproximadament quant de temps duraria el malestar. I, a partir d’aquí, remuntaves.

Altres paisatges interiors que conservo són, en aquest cas, paisatges geogràfics que jo estimava molt i que recordar-los m’asserena. Em refereixo als meus paisatges viscuts al poble del Masnou, començant pel jardí familiar de la casa dels meus avis, així com pels encontorns del poble: la platja, els horts, el camí de Teià amb els seus garrofers, el camí d’Alella i les seves vinyes.

I també els paisatges del poble de Sant Pere de Torelló, on treballava la meva tia Júlia de mestra i on anàvem a passar una quinzena de dies del mes de juliol, quan acabàvem l’escola. Cada dia fèiem un passeig, de vegades més curt o de vegades més llarg.

Vista del poble de Sant Pere de Torelló.

locs com la font del Ruixol i el pont de La Riera, l’ermita de Sant Roc i la masia del Serrat, la masia del Puig, el nomenat Pont aterrat, l’aiguabarreig o els mesclaments. 

Pont de la Riera, lloc emblemàtic de Sant Pere de Torello.

I dalt de la muntanya més alta, a més de 1200 metres d’altitud, el Santuari de la Verge de Bellmunt, molt venerada pels pobles veïns.

Santuari de Bellmunt, proper a el poble de Sant Pere de Torelló

Tots aquests paisatges resten a la meva memòria i m’aporten goig i serenitat.

Crec que és important conservar els records dels paisatges viscuts durant la infància. Ens poden aportar molt de consol en situacions difícils o de soledat. A través d’ells podem sentir el calor familiar dels nostres primers anys, quan ens acompanyava la protecció dels nostres pares i altres familiars. Buscar en els records o en les fotografies que haguem guardat de quan érem infants ens ajudarà a troba en ells un suport per als moments y les èpoques difícils, com és ara aquesta situació de confinament pel coronavirus i d’incertesa respecte al futur personal i col·lectiu.

Quan ja estava a punt de tancar la redacció d’aquest post, vaig rebre la notícia de la mort, per coronavirus, d’un cosí meu molt estimat. Feia temps que no el veia, però me’n recordava molt, en especial del seu sentit de l’humor i del molt que em va ajudar, juntament amb la seva muller, en moments difícils de la meva vida, quan vaig enviudar. No sóc la única, sinó que serem molts els que plorarem la pèrdua d’algun familiar o amic.

Ens queda molt de camí per a recórrer encara per a derrotar el virus. Algun dia, lentament i per etapes, acabarà el confinament. Serà el moment de suturar les ferides sofertes i d’anar reprenent el ritme de cadascuna de les nostres vides, de recordar i fer el dol pels que han mort. Els que sobrevisquin hauran de fer front a nous reptes i segurament que no seran fàcils. Per això és important d’ enfortir-nos ara.

Pots compartir amb els teus amics el que escric:

Share on facebook
Share on whatsapp