El llimoner de la meva infància

El llimoner de la meva infància

El llimoner de la meva infància

Els arbres sempre m’han agradat i han estat molt presents en la meva vida. Sempre els he vist com a una espècie de gegants protectors i com uns bons amics.

Segurament que els primers arbres que vaig conèixer van ser els plàtans d’ombra del carrer d’Urgell, a Barcelona, i poc després els que hi havia al jardí de la casa dels meus avis, al Masnou.

Avui et parlaré del llimoner de Masnou, que ocupava ben bé el centre del jardí que hi havia davant de la casa dels meus avis materns, així com d’un esdeveniment que li va ocórrer durant una primavera especialment tempestuosa.

El llimoner era el principal arbre del jardí i es trobava al bell mig del seu parterre central. El seu tronc era força gruixut, però no massa alt i es dividia després en tres branques, també gruixudes; la seva copa era ampla i plena de llimones, quan era el temps de fruitar. Era la joia més preuada del jardí i provocava que més de dos i de tres vianants es paressin per a mirar-lo. El nostre llimoner era quasi com un membre de la família i representava, d’alguna manera, la continuïtat de la tradició familiar, ja que era el meu avi qui l’havia fet plantar.

El llimoner de Masnou-Record de família-1973-Masnou-Maresme-Barcelona

Llimoner carregat de llimones i part de la família, circa 1973

El nostre llimoner era quasi com un membre de la família i representava, d’alguna manera, la continuïtat de la tradició familiar, ja que era el meu avi qui l’havia fet plantar.

Però un dia va patir un accident i un fort ensurt, fet que t’explicaré a través d’un petit conte que vaig escriure fa uns anys, quan feia un curs de Narrativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. El conte deia així:

La Cèlia estimava el llimoner que hi havia al mig del jardí de casa dels seus avis. Quan anava a veure’ls, sempre li deixaven ajudar a regar aquell clos de terra ple de plantes, arbustos i alguns arbres, i el llimoner ufanós que n’era el centre, rebia una triple dosi d’aigua. Ell ho agraïa, expandint la seva olor al seu voltant i produint unes llimones cada cop més grosses, que després utilitzaven per a les tasques culinàries i per a regalar-ne als amics que els visitaven. Era un llimoner fornit i robust, amb un tronc central que després es dividia en tres braços també gruixuts, i la seva copa cobria quasi la meitat de l’espai del jardí.

Però un dia, en una primavera inestable i molt ventosa, va patir un greu accident. Va ser durant unes vacances de Setmana Santa en què tots s’havien reunit a la casa per a passar-hi uns dies de lleure. El dia anterior ja havia començat a ploure fortament, i la pluja es va barrejar al dia següent amb un vent furiós que feia fimbrar tots els arbres dels petits jardins del carrer. Arraulits a la saleta de la planta baixa des de la qual es veia bé tant el carrer com el jardí, contemplaven l’espectacle, que era impressionant. El vent, canviant contínuament de direcció, batia tot el que trobava, i les branques dels arbres es dirigien cap a un punt, ara cap a un altre. El llimoner, amb un tronc central relativament curt i tres grans branques que s’expandien en tres direccions diferents, no tenia la millor estructura per a resistir un embat com aquell. Corpresos per la situació, patint pel llimoner i amb una certa basarda davant aquell fenomen de la naturalesa que mai havien viscut, miraven expectants. De sobte, es va sentir un esgarip procedent de l’arbre i una de les branques, la més gruixuda, es va esqueixar del tronc. La Cèlia va sentir com si ella mateixa es partís i va témer per la vida del seu amic. Ningú s’atrevia quasi a parlar i així van estar una bona estona. El temporal va anar amainant a poc a poc i els va deixar a tots, tristos i preocupats, si bé alleugerits perquè ja havia passat, semblava, el pitjor.

A l’endemà, va ser l’hora d’avaluar les destrosses. El jardí estava ple de fulles i petites branques que havien caigut per l’efecte de la pluja i el vent, però això no els preocupà massa, perquè es resolia amb una bona neteja. El llimoner, en canvi, presentava una ferida al capdamunt del seu tronc, perquè la branca més grossa que se’n havia separat parcialment feia força cap avall i amenaçava de fer més profunda la ferida. Va ser l’hora d’anar a buscar un metge pel llimoner, que va suturar l’esquinçada amb l’ajut d’unes teles de sac i unes cordes fortes, però no excessivament estretes. Aquest cop, el llimoner es va salvar i al cap d’uns mesos va tornar a ser el rei i protector de tot el jardí. Agraït, va fer encara més grosses les llimones, i la Cèlia va creure que el seu llimoner tenia ànima i que ella s’hi havia comunicat intensament el dia del temporal i li havia transmès el seu desig de supervivència. Tant la Cèlia com el llimoner havien segellat la seva amistat.

 

 

Recreació del llimoner de Masnou dibuixada per la meva germana, Joaquina Gratacós

Recreació del llimoner de Masnou dibuixada per la meva germana, Joaquina Gratacós

Aquest cop, el llimoner es va salvar i al cap d’uns mesos va tornar a ser el rei i protector de tot el jardí. Agraït, va fer encara més grosses les llimones, i la Cèlia va creure que el seu llimoner tenia ànima…

Pots compartir amb els teus amics el que escric:

Share on facebook
Share on whatsapp

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *